Nadal a Boston

L'altre dia de camí cap a la feina vaig passar per davant d'un dels nombrosos "sense-sostre" que omplen els carrers de Boston. Era hora punta en una de les zones comercials de la ciutat i érem a dos dies de Nadal, així que la gent passava depressa per davant seu afanyant-se en plena febre de compres nadalenques. Davant meu, una dona amb abric de pells que arrossegava al menys una dotzena de bosses, va passar de llarg sense fer cas del "us sobren unes monedes?" del captaire. De camí cap a la feina altres vegades he intercanviat unes paraules amb l'home, així que quan vaig passar per davant seu, just darrera la dona, ens vam saludar i ell em va dir "Bon Nadal". Em disposava a contestar-li però la frase se'm va glaçar als llavis, sufocada pel "oooooooohh!!! gràcies!" de la dona de l'abric de pells i la dotzena de bosses que acabava de girar cua amb la perfecta mirada de compassió a la cara i trotava cap a l'home -gairebé atropellant-me de passada- mentre regirava la bossa buscant unes moneds per doanr-li.

Em vaig sentir afortunada. Una no té l'oportunitat gaire sovint de veure de primera mà els efectes de l'Esperit Nadalenc a ple rendiment. Durant al menys 30 segons un home va ser rescatat de la invisibilitat permanent en que viu la resta de l'any i una dona va esdevenir una heroina de pel·lícula, i tot gràcies al Nadal!

Perquè d'això van aquestes festes, no? Cada any els sempre benintencionats mitjans de comunicació ens recorden que hauríem de ser més compassius, més amables, millors persones per aquestes dates. I també ens ensenyen la manera de fer tot això: comprar més i més car, consumir més, llençar més, aconseguir les llums més brillants per decorar la casa, l'arbre de Nadal més gran, la figura de Pare Nadal més realista, i, en mig de tot això, pensar una mica i donar alguna cosa als més pobres (encara que el que realment pensem sigui "no és increible com en són de ganduls aquesta gent? perquè no es busquen una feina per amor de Déu"). Ah, i pau al món, és clar.

A qui li importa si els nostres governants i el nostre estil de vida són l'amenaça més gran per la pau al món? Perquè preocupar-se de mirar que els poderosos robin menys enlloc de donar una mica més als pobres? El sistema funciona genial per uns quants, i la resta... bé la resta poden quedar-se amb les engrunes i estar agraïts.

Bombetes de coloraines, papers d'embolicar espectaculars, regals caríssims i inútils. Postals de Nadal, barretets de Pare Nadal i un miler de versions diferents de "Rudolph, el ren del nas vermell" (la versió americana del "fum, fum, fum") martellejant-nos el cervell des dels altaveus de totes les botigues i oficines. Més gran, més brillant, més sorollós, més, més, més! Perquè tot s'hi val quan es tracta de mantenir el rentat de cervell i el borreguisme col·lectiu i dissimular els sentiments d'alienació i buidor individuals.

Per cert, la fotografia no és Eurodisney, ni una escena d'una de les típiques pel·lícules de Nadal, ni un anunci de bombetes; és una casa de veritat en un barri residencial d'aquí Boston, i el símbol perfecte del què és el Nadal a Estats Units.

Accio contra l'OMC a Harvard

El Director General de l'Organitzacio Mundial del Comerc (OMC), Pascal Lamy, va visitar Boston fa un parell de dies per fer una xerrada a la Universitat de Harvard. Alla un grup d'activistes l'esperaven al carrer amb pancartes i crits de "el nostre mon no esta en veda". A dins de la universitat, poc despres que Lamy comences la seva intervencio, 3 activistes van interrompre la xerrada llegint en veu alta un document que recollia acusacions contra l'OMC basades en les demandes de moviments socials arreu del mon com la Xarxa Global del Sud. Entre aquestes acusacions hi ha la d'anteposar els beneficis economics al be de les persones, i destruir les vides i ecosistemes de billions de persones arreu del mon.

Un dels activistes va intentar tambe acostar-se a la tarima i entregar una copia del document a Lamy, pero la policia i seguretat privada de la universitat el va arrossegar rapidament fora de l'edifici. Els altres dos activistes, que es van aixecar per torns per continuar la lectura del manifest on el primeer l'havia deixat van rebre el mateix tractament.

Durant tota la xerrada, els nombrosos policies i personal de seguretat presents a la sala (una dotzena) van increpar diverses persones del public exigint-los de marxar immediatament tot i que no havien fet cap comentari, nomes perque havien aplaudit l'accio dels activistes o per la seva aparenca "sospitosa". De fet, 3 persones mes a part dels protagonistes de l'accio van ser arrossegades fora de l'edifici per negar-se a marxar per propia voluntat quan van ser increpats sense motiu, i a alguns dels periodistes presents (entre ells una periodista d'Indymedia Boston i la que escriu) se'ls va negar el dret a intervenir en el torn de preguntes al final de la xerrada, aparentment per ser sospitoses de simpatitzar amb els activistes -el que era del tot cert, es clar, pero em pregunto que ha passat amb la tant cacarejada llibertat d'expressio de que presumeixen tant els EEUU-.

A la web de la universitat de Harvard es pot veure el video de la xerrada. Tot i que no es pot veure els activistes, es poden sentir les seves veus quan interrompen Lamy (concretament, en els minuts 12, 16 i 18 de la grabacio). Aquest es el link:
http://iopforum.harvard.edu:8080/ramgen/fr20061101wto.rm

Per mes informacio sobre l'OMC i perque els moviments socials d'arreu (sobretot dels paisos del Sud) s'hi oposen vegeu:
http://cat.oneworld.net/article/archive/4603/

Manifest de la dona farta

Països diferents, ètnies differents, cultures diferents, però històries sorprenentment similars. Activisme, revolució, solidaritat, PERÒ...
Per totes les dones meravelloses de llocs ben diversos que han compartit les seves històries, les seves frustracions, els seus somnis i la seva força amb mi i, d’aquesta manera, han donat forma a aquest manifest. I per tots els homes que vulguin escoltar…

L’amor no és només qüestió d’amor. També és qüestió d’amistat, respecte i passió. I si hi ha una d’aquestes coses que no estic disposada a deixar-me regatejar més a aquestes alçades, és el RESPECTE. Perquè cada vegada que et deixo faltar-me al respecte sempre entenent, perdonant, oblidant, i cedint incondicionalment, corro el risc d’acabar perdent-me el respecte a mi mateixa i, després de tot, és amb mi inomés amb mi que haurè de viure toa la vida.

Sóc una dona forta. A aquestes alçades m'ho he demostrat un munt de vagades, tot i que no sempre ho he cregut. Sóc forta, si, però això no vol dir que tinc la més mínima necessitat o desig d’imposar-te els meus punts de vista, escridassar-te, controlar-te, guiar-te, educar-te. La meva força no necessita reafirmar-se constantment amb actituts superficials però, creu-me, sóc una dona forta que treballa dur cada dia per descobrir el que vol i definitivament sap el que NO vol.


NO vull ser la teva musa ideal, el teu objecte de culte, la teva estimada pura i virginal, la teva joguina sexual, la teva adoradora, la teva mare, la teva terapeuta, la teva guardiana, la teva salvadora.

NO vull sentir més la història de com m’admires i no em mereixes, de com sóc massa bona per tu, de com la teva gelosia no és res més que una prova d’amor i els teus intents fracassats de ser-me fidel t’ajuden a apreciar com en sóc d’especial…

XORRADES.

No vull ser idolatrada ni maltractada; no vull que m’adoris com si fos una delicada obra d’art ni servir de coixí per les teves misèries. No vull els teus compliments sinó les teves accions, ni la teva protecció sinó el teu suport; no vull la teva millor màscara sinó la teva cara de veritat, ni el teu menyspreu per tu mateix sinó el teu desig de coneixer-te i créixer. No vull que abandonis la teva vida social per mi, que canvïis de manera de vestir, de feina, de pentinat o de somnis per mi. No vull que vinguis a mi rendit, sotmès, desesperat, en llibertat condicional…

Resumint, no vull que m’estimis perquè em necessites, sinó que em necessitis perquè m’estimes.

Em sap greu si les dones independents atien les teves inseguretats de mascle, si els sentiments et fan sortir corrents com si fossis un adolescent espantat. I no és que no t’entengui. I tant que t’entenc, de vegades més del que és aconsellable per la meva salut mental. TOTS ens sentim insegurs, TOTS tenim por, però alguns no permetem que aquestes pors i inseguretats es converteixin en una excusa per no assumir mai responsabilitat per la nostra vida, pels nostres actes, pel mal que fem als altres i a nosaltres mateixos.

Ja ho sé, tot plegat és culpa d’aquesta fòbia al compromís que tu -i al menys la meitat de la població mundial- dieu que patiu degut a les raons més diverses i imaginatives, incloent traumes infantils, ex-parelles cruels, objectius professionals i, la meva preferida, les teves idees polítiques profundament progressistes (!!!).

Vejam, aclarim una cosa d’una vegada per totes: no existeix cap “malaltia del compromís” incontrolable i contagiosa que justifiqui el teu comportament, només altes dosis d’inseguretat, necessitat d’atenció i immaduresa emocional barrejades en un còctel letal. I més notícies fresques: esborrar la paraula compromís del nostre vocabulari no fa desaparèixer els sentiments ni ens allibera de la responsabilitat que tenim d’actuar com a adults i de ser crítics amb nosaltres mateixos, respectuosos amb els altres i honestos amb tots plegats.

T’ESTIMARÉ, SI, PERÒ NO ACCEPTARÉ XANTATGES

M’entregaré en cos i ànima lliurement i sense condicions però no toleraré ni acceptaré responsabilitat pel teu comportament egoista d’atenció-adicte, ni em tallaré les ales, canviaré de roba, de feina, d’amics o de manera de fer per calmar la teva inseguretat i protegir el teu ego masculí.

Jo també en tinc, d'ego. I porta l'emprempta de totes les dones que durant segles han estat sotmeses, silenciades, abusades, victimitzades, escarnides, violades, insultades, perseguides, discriminades, maltractades, assassinades, ignorades, tractades d’estúpides, neurotiques, manipuladores, febles, nimfòmanes, frígides, bruixes, bagasses...

Tu dius que és una qüestió personal entre tu, els teus traumes i jo. Doncs bé, jo dic que també és un patró que mostra una de les moltes cares del sexisme. Potser no n’ets conscient, ja sé que no és fàcil deslliurar-se de segles de determinisme cultural, però perdona si les teves dificultats no em conmouen massa ara amteix… necessito totes les meves energies per treure’m del damunt l’estereotip de verge-puta-mare-comprensiva que tots aquests segles m’han deixat com a herència.

Transicions

Les transicions són sempre difícils. Fan falta temps i esforç perque societats i individus les afrontin i assimilin els sentiments d’esperança i anticipació, pero també de desorientació, intranquilitat i decepció que desperten. Voldria haver publicat aquest text molt abans i fer-lo més específic però, ja sabeu, els períodes de transicioó són durs...

Transicions, primera part: Adéu Prishtina

“No et desanimis amb els adéus. Un comiat és necessari abans que us pogueu trobar una altra vegada. I trobar-se una altra vegada,després dels bons moments de la vida, és una certesa per aquells que són amics.
Richard Bach

Les meves darreres setmanes a Pristina van ser un seguit de visites i entrevistes d’última hora.El país ha estat vivint en transició durant els darrers set anys, esperant que les negociacions amb la ONU i el govern Serbi resolguin el seu estatus final, i esperant que aquest estatus sigui la independència.

(Més fotos de Kosova i comentaris a Koreland fotos)

Al municipi de Shterpce, on hi ha un edifici de govern serbi que s’aixeca a l’altra banda del govern local oficial creat per l’ONU, vaig poder veure de prop la realitat de l’escistència d’institucions de govern paral·leles al país. D’un informe del CERI (Centre d’Études et de Recherches Internationals):

“L’exercici de l’autoritat de l’UNMIK (Missió de les Nacions Unides a Kosovo) I de les Institucions Provisionals d’Autogovern (PISG) al llarg de tot el territori de Kosovo ha estat constantment desafiada per l’existència d‘estructures paral·leles recolzades i directament controlades per Belgrad. Les estructures paral·leles, que inclouen tribunals i altres sortides del govern de Belgrad, I que operen a Kosovo sense obstacles,erosionen dràsticament la identificació dels ciutadans amb el sistema legal I la seva confiança en el sistema.[…] La persistència d’estructures paral·leles es veu genralment com una demostració politica de la presència de Sèrbia a Kosovo, I també com una mostra de desconfiança entre els dos grups ètnics majoritaris, fet que dificulta seriosament la implementació del sistema legal a tot el territori de Kosovo.”

Una altra mostra de com està evolucionant la transició cap a qualsevol que sigui l’estatus final de Kosovo: Just abans de marxar vaig viure una de les moltes manifestacions contra el paper de les Nacions Unides a la zona que protagonitzen els ciutadans de Prishtina sota la convocatòria del moviment Vetevendosje (Autodeterminació).

(Més fotos de Kosova i comentaris a Koreland fotos)

Després de dos mesos, Finalment marxava de Kosovo el 30 de juliol, amb el sentiment habitual de no haver tingut prou temps.

Coses que em vaig endur de Kosova:

• Un nivell molt basic d’albanès i un llibre d’autoaprenentatge qu espero que m’ajudarà a passar del nivell bàsic algun dia.
• La ràbia de veure un cop més com les persones són reduïdes a nombres i els seus sentiments i desgràcies són deshumanitzats i manipulats pels poderosos i els polítics.
• Una dosi d'esperança després de veure com aquesta mateixa gent segueix lluitant, rient, plorant, estimant, sent PERSONES malgrat tot.
• Un nou interès pels llibres de l’escriptor albanès Ismail Kadare i el brasiler Paulo Coelho, despertat pels meus amics albanesos.
• Una renovada desconfiança per les institucions, ONGs i treballadors internacionals que passegen sense vergonya la seva actitud prepotent de colonitzadors sense ni molestar-se a entendre la realitat (i la llengua) de les regions que suposadament volen “salvar”, els mateixos que mesuren el grau de desenvolupament de la gent en funció de com n’és de bo el seu anglès.
• La lluita de tantes dones meravelloses i especials que, com en tants altres llocs del món, es veuen atrapades en els estereotips i les estructures opressives de les societats patriarcals en què viuen però, malgrat tot, s’atreveixen a desafiar-les.

Coses que hi he deixat:

• El meu llibre sobre les noves propostes d'Economia de la Participació com a alternativa al capitalisme, PARECON, cedit per la causa a la meva companya de casa i amiga a Pristina.
• Noves amistats de les que et conforten siguis on siguis, t’obren nous horitzons i t’ajuden a créixer.

Transicions, segona part:una ràpida ullada a Catalunya

“No hi ha res com tornar a un lloc que es manté immutable per adonar-nos de quant hem canviat”
Nelson Mandela

Deu dies, tal com explica John Reed en el seu famós llibre és el temps que va fer faltar perquè la Revolució Comunista acabés amb l’antic règim a Rússia. També en deu dies va començar i acabar la guerra entre Eslovènia i Iugoslàvia després que la primera va declarar-se independent. Pot semblar doncs que deu dies són força temps però el cert és que són del tot insuficients quan són tot el temps que passaràs al teu lloc d’origen després de ser-ne lluny durant més de mig any i abans de tornar a marxar per un altre llarg any.

(Més fotos de Catalunya i comentaris a Koreland fotos)

Vaig arribar a Barcelona amb l’operació sortida i la vaga de l’aeroport del Prat el primer d’Agost. La ressaca de l’Estatut encara es palpava a l’ambient; vaig notar més pintades com la de la foto a la ciutat i les sensibilitats a flor de pell a les.

Coses que em vaig endur Catalunya:

• Alguns dels meus llibres preferits: Miquel Marti i Pol i Amin Maalouf, Jose Luis Sampedro i Mercè Rodoreda.
• Alguns dels meus CDs preferits per mantenir les arrels vives: Lluís Llach i La Cabra Mecanica, Maria del Mar Bonet i Obrint Pas.
• Por davant el racisme creixent envers els cada vegada més nombrosos immigrants que arriben al país.
• El sentiment reconfortant de passar deu dies en un ambient en que ningu dubtava de l’absurditat i atrocitat de la invasio del Líban per part d’Israel i l’ocupació d Iraq pels Estats Units.
• Les imatges esfereidores i cada vegda més habituals a la televisó dels centenars d’africans que creuen l’estret de Gibraltar en patera aprofitant el clima més benèvol de l’estiu i massa sovint moren en l’intent o són repatriats només arribar.
• Una maleta plena de porrons, setrilleres, paelles i altres peces d’artesania i estris de cuina típics, aixi com licors i samarretes reivindicatives.
• Els efectes renovadors del sol i l’aigua de la Mediterrània.

Coses que hi he deixat:

• La família, els amics i una neboda de 4 mesos i un nebot de dos que tot just he conegut en aquests deu dies.
• La imatge frustrant i enfurismadora de la dreta espanyola recalcitrant manipulant els sentiments d’identitat de la gent I escopint el seu nacionalisme ranci i opressor en forma de recursos contra l’Estatut al Tribunal Constitucioal I les ja típiques diatribes incendiàries als mitjans de comunicació de sempre retrant Catalans i Bascos com a encarnacions del mal a cavall entre terroristes i feixistes que tenen a la població espanyola marginada i oprimida (la cosa té la seva ironia).
• Taronges, tomàquets i oli d’oliva a preus raonables.
• La facilittat de mesurar la vida en graus Centígrads, Kilograms i metres enlloc de Farenheit, lliures i peus.

Transicions tercera part: de tornada a… casa??

“Fa temps que em vaig adonar que un viatge no ens porta a lluny a menys que, de la mateixa manera que s’extén sobre el món que ens envolta, faci la mateixa distància en el nostre món interior.
Lilian Smith

(Més fotos de Nova York a Koreland fotos)

Un vol a Nova York, un parell de dies compartint experiències i jet lag amb uns amics a la ciutat, i un viatge en un dels autobusos econòmics que surten del barri de Chinatown van ser les darreres passes d’aquesta boja història de transicions. I per fí a… casa? Bé, la veritat és que ja tinc problemes a l’hora de definir “casa”. Diguem simplement que ja torno a ser als Estats Units.

Digerir, processar, readjustar-se… ara és quan comença la part més difícil del viatge...

Vegeu totes les fotos comentades del meu viatge aquí.

Israel i el seu terrorisme d'estat sense limits

Abans que res, per la millor informacio de primera ma de la situacio al Liban (en angles, aixo si), visteu http://electronicLebanon.net


Mentres segueixo per televisio les noticies sobre la nova campanya d'horror d'Israel al Liban, em vaig enfonsant enun mar de rabia, frustracio, tristesa, i mes rabia.

La televiso de Kosovo segueix el tema extensivament. Els meus amics kosovars tradueixen de l'Albanes a l'Angles per a mi, tot i que les imatges parlen per elles mateixes, i jo ja tinc mes detalls dels que puc assimilar despres de llegir les dotzenes d'articles i informes que m'arriben de diferents organitzacions i amics arreu del mon i que inunden el meu correu electronic cada dia.

Frustracio i rabia. Ja no soc capac d'escoltar o llegir mes comentaris dels racistes i amorals membres del govern israelia, o dels representants de la ONU que com de costum fan un paper vergonyos. Tot plegat em posa malata.

He arribat a un punt en que ja tinc ganes de citar les dotzenes de regulacions internacionals que Israel viola permanentment, perque al final no es una questio de lleis sino de justicia, pero em refereixo a la justicia humana de veritat, la que no va de la ma amb les ambicions podrides dels colonitzadors i poderosos, aquella que esxisteix malgrat les normes i institucions que aquests construixen i manipulen en nom de les LLeis Internacionals i la Justicia nomes per justificar els seus comportaments amorals i malaltissos.

He traduit aquest article de la web counterpunch, que ilustra forca be els meus pensaments d'aquests dies:


"La brutalitat salvatge de l’Estat d’Israel"
Atrocitats a la Terra Promesa. Per KATHLEEN CHRISTISON
Counterpunch http://www.counterpunch.org/
18 de juliol del 2006

Manquen les paraules; els mots ordinaries son inadecuats per descriure els horrors que Israel inflingeix cada dia, i ha inflingit durant anys, contra els palestins. La tragedia de Gaza ha estat descrita centenars de vegades, igual que les tragedies del 1948, de Qibya, de Sabra i Shatila, de Jenin. Seixanta anys d’atrocitats inflingides en el nom del Judaisme. Pero l’horror generalment es troba amb les orelles sordes de la majoria a Israel, als cercles politics dels Estats Units, als mitjans de comunicacio generals Nord- americans. Els que estan horroritzats –i son molts- no poden travessar l’escut d’impassivitat que protegeix les elits politiques i dels mitjans de comunicacio a Israel, i encara menys dels Estats Units i cada vegada mes de Canada i Europa per fer-los veure, per fer-los preocupar-se pel tema.

Pero cal dir-ho ara, I ben alt: aquells que dissenyen I porten a terme les politiques israelianes han convertit israel en un monstre, i ha arribat el moment per tots nosaltres –tots els israelians, tots els jueus que permeten que Israel parli per ells, tots els americans quen o fan res per acabar amb els Suport dels EEEUU a Israel i les seves politiques assassines-, el moment d’admetre que ens embrutim moralment quan seguim asseguts mentres Israel porta a terme les seves atrocitats contra els palestins.

Una nacio que imposa la superioritat d’una etnia o religio damunt les altres acabara essent psicologicament disfuncional. Obsessionada narcisisticament amb la seva propia imatge, aquesta nacio ha d’esforcar-se a mantenir la seva superioritat racial a qualsevol cost i, inevitablement, acabara veient qualsevol resistencia a aquesta imaginaria superioritat com una amenaca a la seva existencia. De fet, qualsevol altre poble esdeve automaticament una amenaca pel simple fet d’existir. Mentres busca la manera de protegir-se d’amenaces fantasma, aquest estat recista es torna mes i mes paranoic, i la seva societat tancada i aillada, limitada intelectualment. Un reves l’enfureix, una humiliacio el torna boig. L’Estat colpeja snese solta ni volta en un esforc boig, sensecap sentit de proporcionalitat, per reafirmar-se en la seva propia forca.

El patro aplicat a l’Alemanya Nazi que intentava mantenir una mitica superioritat de la raca Aria, s’aplica ara a Israel. “Aquesta societat ja no reconeix cap frontera, geografica o moral,” va escriure l’intel.lectual i activista anti-zionista Michel Warschawski al seu llibre publicat l’any 2004 Cap a una tomba oberta: la crisi de la societat israeliana. Israel no coneix limits, i mentres colpeja desproporcionadament a tort I a dret, es troba que el seu intent de sotmetre els palestins i empassar-se tota Palestina es veu frustrat per un poble palesti resistent i dignificat que refusa sotmetre’s en silenci i rendir-se davant l’arrogancia israeliana.

Nosaltres, als Estats Units, hem acabat involucrats en la tragedia inflingida per Israel, i facilment acceptem la versio que, automaticament, per mitja de qui sap quin truc de la imaginacio, converteix les atrocitats israelianes en exemples de com Israel es la victime. Pero un regim militar que que llenca una bomba de 500 lliures en un edifici residencial de vivendes en plena nit i mata 14 civils que dormen, com va passar a gaza ara fa quatre anys, no es un exercit que opera guiat per normes civilitzades.

Un regim militar que llanca una bomaba de 500 lliures damunt una casa en plena nit i mata un home, la seva esposa i set dels seus fills, tal com va passar a Gaza fa quatre dies, no es l’exercit d’un pais amb limits morals. Una societat que deixa passar per poc important el brutal assassinat d’una nena de 13 anys a mans d’un oficial amb l’excusa que la nena va amenacar els soldats d’un control militar –un dels prop de 700 infants palestins assassinats pels israelians desde l’inici de la Intifada- no es una societat amb consciencia.

Un govern que empresona una noia de 15 anys –una dels centenars d’infants en centres de detencio israelians- pel crim de donar una empenta i fugir d’un soldat israelia que intentava escorcollar-la quan entrava a una mesquita, es un govern que no te cap mena de principis morals. (aquesta historia, que no es la classe d’historia que apareix als mitjans de comunicacio dels Estats Units, va apareixer al diari Londinenc Sunday Times. La noia va rebre tres trets quan intentava fugir i va ser condemnada a 18 mesos de preso quan va sortir del coma causat per les ferides.)

Els critics d’Israel apunten cada vegada mes que Israel s’esta autodestruint, apropant-se a una catastrofe causada per si mateix. El periodista israelia Gideon parla d’una societat en “col.lapse moral”. Michel Warschawski parla d’una “bogeria israeliana” i una “brutalitat malaltissa”, de la “putrefaccio” d’una societat civilitzada que ha llancat Israel a una cursa suicida. Warschawski preveu la fi de l’aventura Zionista; per a ell Israel es una “banda de gangsters”, un estat que es burla de la legalitat i de la moral civil. Un estat dirigit des del despreci a la justicia perd tota la seva forca per sobreviure”.

Tal com Warschawski apunta agrament, Israel ja no coneix limits morals – si es que alguna vegada els va tenir-. Aquells que continuen donant suport a Israel, els qui busquen excuses mentres el pais s’enfonsa en la corrupcio, han perdut la seva bruixola moral.

Kathleen Christison es una antiga analista politica de la CIA i ha treballat en temes d’Orient Mitja durant 30 anys. Es l’autora de Perceptions of Palestine (Percepcions de palestina) i The Wound of Dispossession (La ferida de la despossessio).

Vegeu l'article original en angles a http://www.counterpunch.org/



Alguns exemples d'accions que s'estan fent arreu del mon per oposar el brutal atac d'Israel al Liban:

Divendres 14 de juliol, un centenar d'activistes van bloquejar l'entrada del Ministeri d'Exteriors Suec a Estocolm. Els activistes van formar una cadena humana davant la porta del ministeri durant dues hores i van entregar una carta de protesta. la policia va intentar dispersar-los amb empentes, gasos lacrimogens i gossos.

Diumenge 16 de juliol 600 persones es van reunir a Tel-Aviv per protestar els atacs contra Liban.La manifestacio incloia veterans, joves, objectors de consciencia, i diversos grups pacifistes israelians i internacionals. Els manifestants van recorrer els carrers de Tel-Aviv fins que la policia anti-avalots els va barrar el pas.

Dilluns 17 de juliol, uns 200palestins i internacionals es van manifestar al centre de Ramallah, als territoris palestins Ocupats, en contra dels atacs al Liban i a Gaza.

Tambe dilluns, manifestants britanics van bloquejar l'empresa EDO MBM Technologies Ltd, una companyia amb seu aBrighton que produeix components electronics per armes israelianes. Dilluns de matinada els activistes van construir dues barricades davant les dues portes de EDO MBM Technology, impedint l'entrada de vehicles a la fabrica. Alguns manifestants es van encadenar a barrils plens de ciment davant les portes, creant una barrera humana insalvable.


Grups de Drets Humans i activistes arreu del mon estan planejant altres accions i manifestacions pels propers dies.

Si sou als estats Units, visiteu la web http://www.endtheoccupation.org/ per veure que es prepara a l'area on viviu. Altres links interessants:
http://electronicintifada.org
http://www.democracynow.org

Pels de casa, poseu-vos en contacte amb la Xarxa d'Enllac amb Palestina, info@xarxapalestina.org per estar al corrent de les accions de protesta que s'estan planejant. Altres links interessants:
http://barcelona.indymedia.org/
http://www.vilaweb.cat/

Construint sobre fonaments podrits

Sis anys despres de la Guerra, la pintoresca ciutat de Prizren, al Sud-Oest de Kosova, sembla totalment recuperada, amb els seus antics carrers plens de jovent a la recerca del millor lloc per prendre una copa i escoltar musica les nits del cap de setmana. La ciutat esta situada al fons d’una vall regada per diversos rierols que baixen de les verdes muntanyes que l’envolten.

Pujant una d’aquestes muntanyes per visitor el castell de Prizren, una de les atraccions de la ciutat, finalment son visibles alguns signes de la situacio actual: una esglesia ortodoxa sota vigilancia permanent de les tropes de l’OTAN, i diverses cases destruides al vessant de la muntanya; cases de ciutadans serbis que van ser incendiades durant els fets de Marc del 2004 , una serie de protestes i violencia etnica provocada pel desencant dels Albanesos amb el lent i sense resultats proces de reconstruccio i definicio de l'estatus de Kosova per part de la comunitat internacional.

Fets similars, pero ni molt menys amb aquesta magnitud, ja havien passat en altres arees: despres dels bombardeigs de l'OTAN, quan els albanesos van poder tornar a les seves cases i ciutats, hi va haver alguns casos de violencia, destruccio de cases serbies i esglesies com a venjanca Per la comunitat internacional, aquests fets demostren la seva teoria que Kosova no hauria de ser totalment independent perque, als seus ulls, els Albano-Kosovars semblen tenir problemes per respectar les minories que viuen al territori i per treballar cap a un proces de reconciliacio.

Reconciliacio…la gran paraula. Be, potser ens hauriem de preguntar quina mena de reconciliacio estan intentat vendre a la poblacio Nacions Unides, OTAN i la Unio Europea. Reconciliacio a qualsevol preu, sense passar comptes amb un passat d’opressio i abusos, no pot portar a una pau justa i, evidentment, la poblacio no l’accepta.

Tornant a Prizren: les cases serbies destruides son cicatrius visibles que incomoden la comunitat internacional, pero el que no podem veure son el mes d’un centenar de cases d’Albanesos que l’exercit serbi va destruir i que han estat reconstruides amb gran esforc economic. D’un informe de Human Rights Watch sobre Prizren:

Segons l’OSCE, en comencar els atacs de l’OTAN, l’exercit I la policia serbies van bombardejar algunes arees de la ciutat I van destruir l’edifici historic de la “Lliga de Prizren”, un monument historic de gran importancia pels Albano-Kosovars .L’abri del 1999 , I almenys en dues occasions, polices serbis van rodejar centenars d’homes a prizren I els van forcar a fer treballs forcats cavant trinxeres prop de la frontera amb Albania. […] L’atac al barri de Tusus el 26 de maig, en el qual ls forces serbies van matar entre 27 i 34 persones I van cremar un centenary de cases, va ser l’episodi mes violen viscut a Prizren durantel conflicte..

(Llegiu l’informe complet en angles aqui)

Per descomptat, ningu pot negar que alguns grups vinculats al KLA tambe van cometre crims contra els serbis despres de l’atac de l’OTAN. Pero la tendencia de la communitat internacional de posar en el mateix sac els abusos sistematics i orquestrats per l’estat d’un dels bandols del conflicte amb les venjances (molt inferiors en nombre) perpetrades per algunes faccions del bandol oprimit durant anys no pot ser de cap manera una bona base per la tant lloada reconciliacio. I es aixi perque aquesta tendencia esta mancada dels principis fonamentals de justicia.

No hi ha justicia en donar “independencia condicional” (un concepte que en si mateix sona com una total contradiccio) a Kosova alegant que no estan preparats per respectar els drets de les minories, basant-se en les tenses relacioins que mantenen amb els serbis que encara viuen al pais i que, per la seva banda, no accepten integrar-se a les institucions kosovars i segueixen estretament lligats al govern serbi a Belgrad.

I am aixo no nego que hi ha problemes amb les minories que viuen a Kosova que s’han de resoldre. N’hi ha, i algunts son d’allo mes urgents. Pero, curiosament, la comunitat internacional no els hi para l’atencio que caldria, i aixo fa que tot el seu discurs sobre els drets de le minories soni a excusa per preserver els interessos de Belgrad a la regio.

Ja m’he acostumat al fet que, quan la majoria d’actors internacionals a la zona parlen del “problema de les minories” en realitat es refereixen a la minoria serbia. Pero a Kosova hi ha tambe una minoria turca i bosnia, i tambe un important nombre de poblacio Roma (gitana), Ashkali i Egipcia. I son precisament aquests darrers tres grups els que es troben en la pitjor situacio ara mateix. Es veritat que son inferiors en nombre als serbis i, per descomptat no tenen el poder que la minoria Serbia-recolzada per l’estat serbi- te. Pero, precisament per aixo, no hauria la comunitat internacional de tenir especial cura d’aquests grups que han estat historicament perseguits i discriminats aqui i a tot Europa?

La realitat, pero, es que, mentres esglesies ortodoxes i enclavaments serbis estan rodejats de tanques de seguretat i tropes de l’OTAN, i els drets d’aquesta minoria son la pedra angular de les negociacions per l’estatut final de Kosova, la poblacio Roma i Ashkali encara intenta aconseguir els drets basics. La seva situacio despres de la guerra es va fer ben dificil, perque els albanesos els veien com a col.laboradors de les tropes serbies, aixi que van ser perseguits i se’ls va negar l’ajuda humanitarian basica. Sis anys despres, la majoria encara viuen en els anomentats camps per Persones Desplacades (refugiats interns), que son llocs sense les minimes condicions de sanitat on s’han produit nombrosos casos d’enverinaments per plom, alguns d’ells amb resultat de mort. D’un article del Centre Europeu pels Drets dels Roma:

La Missio de l’ONU a Kosovo (UNMIK) ha sabut de la gravetat de l’emergencia sanitaria desde comencaments del 2000, quan l’Organitzacio Mundial de la Salut (OMS) va presenter el primer informe analitzant els efectes de la contaminacio per plom a la regio de Mitrovica. […] L’octubre del 2004, l’OMS va declarer l’area on es trobaven els camps inhabitable, I va presenter un informe que revelava que el terreny al camp de Zitkovacpresentava nivells 100.5 vegades per damunt del recomant, mentres que al camp de Cesmin Lug, els nivells sobrepassaven 359.5vegades el limit considerat segur per la salut humana. […] Malgrat l’evidencia que indicava els greus perils pels habitants dels camps causats per la seva continuada residencia a la zona, la poblacio Roma afectada encara no ha estat traslladada a un lloc segur despres de sis anys.

(Llegiu l’article sencer en angles aqui)

On es el gran interes de la comunitat internacional pels drets humans de les minories de Kosova en aquest cas?

Es cert que les relacions entre els diversos grups etnics en aquesta regio no son facils, especialment en relacio a la question de la independencia: el govern serbi juga la carta dels drets de la seva minoria a la regio per pressionar la comunitat internacional i posar traves a la independencia, mentres que l’autodeterminacio es una condicio irrenunciable per la poblacio albanesa que va patir l’opressio serbia durant decades. Pero, per altra banda, grups minoritaris com els Roma i Ashkali, que es van veure atrapats en els conflictes dels altres dos i que son vistos pels albanesos com a complices dels serbis, temen que un Kosovo independent de majoria albanesa es convertira en el seu opressor. Sembla un cercle tancat...

He rumiat forca en aquets circles-o mes aviat espirals- d’opressio i poder en que sembla que sempre hi ha un grup mes desafavorit que es discriminat pels qui, a l’hora, han estat o son oprimits per un grup mes poderos. Cal trobar la manera de trencar aquesta espiral a Kosova com arreu, i admeto que no tinc la resposta absoluta sobre quina es la manera mes justa de fer-ho. Pero em sembla prou clar que afavorir el mes poderos, l’escalafo al capdemunt de l’espiral, i frocar una reconciliacio sense justicia en el grup victiima del primer, nomes alimenta el corrent de violencia i desconfianca. Es com construir una casa sobre uns fonaments podrits, pero, desgraciadament, ja sabem que la comunitat internacional te debilitat per imposar aquesta opcio en nom de la sacrosanta “estabilitat”.

Vegeu mes fotos de Prizren aqui

Perdoneu per l'extensio del text d'avui, em sembla que tinc massa temps per pensar darrerament...

A Albania per carretera

Tot just he tornat d’un viatge curt a Albania. Vam anar en cotxe desde Prishtina, travessant Macedonia i Albania fins a la ciutat de Durres, a la mar Adriatica. Son no mes de 10 hores en cotxe pero el viatge ha estat una experiencia interessant, amb els meus compansy de ruta Albano-Kosovars explicant-me com alguns d’ells van fer el viatge en aquestes mateixes carreteres com a refugiats fugint de la Guerra amb Serbia ara fa 7 anys, i com van passar dies d’angoixosa espera a la frontera amb Macedonia.

Nomes 10 hores en cotxe (i 10 mes a la tornada, es clar), pero he acumulat una pila de segells al meu passaport i algunes anecdotes de fronteres forca interessants:

A l’anada, vam restar aturats a la frontera entre Macedonia i Albania durant mes d’una hora degut a una apagada electrica que va inutilitzar els odinadors. La policia de frontera va aguantar les queixes, bromes i suggeriments ironics dels que s’esperaven amb paciencia i bon humor, xerrant i fumant amb tothom. Quan finalment ens va tocar el torn de presentar els passaports, el funcionari d’aduanes nomes feia que preguntar eluna vegada i una altra al conductor del nostre cotxe –amb el meu passaport espanyol a la ma- si jo era albanesa o parlava albanes, en un intent d’estalvair-me els la taxa de 10 Euros que els estrangers han de pagar per entrar al pais (es tracta d’una taxa ben curiosa, suposadament pels no-Albanesos, pero que sembla aplicar-se nomes als que no parlen albanes). Segur que recordare amb enveja i anyoranca aquesta anecdota de bones intencions la propera vegada que passi el control de passaports als aeroports de Londres o Nova York.

En el cami de tornada, el policia de guardia a la frontera de Kosova em va cridar a fora del cotxe. Vaig baixar preparada per la tipica serie de preguntes de l’estil “quin es el proposit de la seva visita” pero el policia em va mirar ben serios i em va fer una unica pregunta en angles: “de part de qui estas en el futbol?” Tot i que soc una completa ignorant en temes de futbol catala, espanyol i futbol en general, a aquestes alcades i amb la Copa del Mon present a cada pantalla de cada casa i bar dels Balkans, ja em se be la llico: “Barcelona!” vaig cridar amb entusiasme. El policia va somriure complagut, em va donar la ma i em va dir: “Molt be, molt be, aleshores ja pots passar”.

Albania es un pais de contrastos i edificis a mig fer.

Mentres atravessavem el pais, un dels meus companys de viatge albanesos em senyalva els centenars d’edificis inacabats coronats amb la bandera nacional que omplen el paisatge tot dient-me amb un somriure: “els albanesos son gent optimista. Comencen a construir-se una casa quan les coses sembla que van be, pero mai hi ha prou dineres per acabar-les”.

Amb una economia basada tradicionalment en l’agricultura, aquest pais ex-comunista comenca a mostrar els “beneficis” del nou capitalisme sense restriccions i la intervencio internacional. Albania es encara un dels paisos mes pobres d’Europa, pero a la seva capital, Tirana, trobem alguns dels elements que, a ulls de molts occidentals, son signes indiscutibles de progres i modernitat: em refereixo a coses com cadenes de restaurants ben coneguts, edificis governamentals nous de trinca i obres de construccio per tot arreu que fan servir, oh sorpresa, excavadores de la marca americana Caterpillar. Mentres admiro tota aquesta modernitat, una munnio de nens de menys de 10 anys s’acosten al nostre grup (estudiants Albano-Kosovars en una visita d’estudis) venent de tot desde llaminadures a cigarretes. Una de les noies del grup em comenca a explicar que la ciuta n’es plena d’aquests infants que viuen de la caritat, pero abans que pugui averiguar res mes dels nens, un dels guardes de la seguretat privada de l’edifici oficial mes proper els fa escampar la boira...

A la costa de l’Adriatic, la ciutat de Durres I el seu port tenen una llarga historia d’ocupacions, inestabilitat politica i resistencia. Durant els darrers nou secles Durres ha canviat de mans mes de 30 vegades i ha participat en multiples alcaments. Alguns dels mes recents: el 1939 la ciutat va esdevenir el centre de la resistencia a l’ocupacio de les forces feixistes italianes, i el 1942 es va crear a Durres el Consell Nacional Albanes d’Alliberament. El 1943, pero, la ciutat va ser presa per les tropes Nazis alemanyes, que van destruir el port el 1944.

Tota aquesta historia conviu avui amb l’epidemia de construccio rapida incontrolada que ha convertit les platges al voltant de Durres en aixo:

Durant la meva estada a la ciutat he passat diverses tardes a la platja, amb els monstres dels edifices en construccio a la meva esquena, revisant el llibre d’en Michael Albert “PARECON -Participatory Economics- life after capitalism” (PARECON –economia participatoria-, vida despres del capitalisme). El meu petit acte sibolic de resistencia en aquest nou paradis pels taurons del " mercat lliure "

Vegeu mes fotografies del viatge a Albania i noves fotografies de Prishtina aqui.