A Albania per carretera

Tot just he tornat d’un viatge curt a Albania. Vam anar en cotxe desde Prishtina, travessant Macedonia i Albania fins a la ciutat de Durres, a la mar Adriatica. Son no mes de 10 hores en cotxe pero el viatge ha estat una experiencia interessant, amb els meus compansy de ruta Albano-Kosovars explicant-me com alguns d’ells van fer el viatge en aquestes mateixes carreteres com a refugiats fugint de la Guerra amb Serbia ara fa 7 anys, i com van passar dies d’angoixosa espera a la frontera amb Macedonia.

Nomes 10 hores en cotxe (i 10 mes a la tornada, es clar), pero he acumulat una pila de segells al meu passaport i algunes anecdotes de fronteres forca interessants:

A l’anada, vam restar aturats a la frontera entre Macedonia i Albania durant mes d’una hora degut a una apagada electrica que va inutilitzar els odinadors. La policia de frontera va aguantar les queixes, bromes i suggeriments ironics dels que s’esperaven amb paciencia i bon humor, xerrant i fumant amb tothom. Quan finalment ens va tocar el torn de presentar els passaports, el funcionari d’aduanes nomes feia que preguntar eluna vegada i una altra al conductor del nostre cotxe –amb el meu passaport espanyol a la ma- si jo era albanesa o parlava albanes, en un intent d’estalvair-me els la taxa de 10 Euros que els estrangers han de pagar per entrar al pais (es tracta d’una taxa ben curiosa, suposadament pels no-Albanesos, pero que sembla aplicar-se nomes als que no parlen albanes). Segur que recordare amb enveja i anyoranca aquesta anecdota de bones intencions la propera vegada que passi el control de passaports als aeroports de Londres o Nova York.

En el cami de tornada, el policia de guardia a la frontera de Kosova em va cridar a fora del cotxe. Vaig baixar preparada per la tipica serie de preguntes de l’estil “quin es el proposit de la seva visita” pero el policia em va mirar ben serios i em va fer una unica pregunta en angles: “de part de qui estas en el futbol?” Tot i que soc una completa ignorant en temes de futbol catala, espanyol i futbol en general, a aquestes alcades i amb la Copa del Mon present a cada pantalla de cada casa i bar dels Balkans, ja em se be la llico: “Barcelona!” vaig cridar amb entusiasme. El policia va somriure complagut, em va donar la ma i em va dir: “Molt be, molt be, aleshores ja pots passar”.

Albania es un pais de contrastos i edificis a mig fer.

Mentres atravessavem el pais, un dels meus companys de viatge albanesos em senyalva els centenars d’edificis inacabats coronats amb la bandera nacional que omplen el paisatge tot dient-me amb un somriure: “els albanesos son gent optimista. Comencen a construir-se una casa quan les coses sembla que van be, pero mai hi ha prou dineres per acabar-les”.

Amb una economia basada tradicionalment en l’agricultura, aquest pais ex-comunista comenca a mostrar els “beneficis” del nou capitalisme sense restriccions i la intervencio internacional. Albania es encara un dels paisos mes pobres d’Europa, pero a la seva capital, Tirana, trobem alguns dels elements que, a ulls de molts occidentals, son signes indiscutibles de progres i modernitat: em refereixo a coses com cadenes de restaurants ben coneguts, edificis governamentals nous de trinca i obres de construccio per tot arreu que fan servir, oh sorpresa, excavadores de la marca americana Caterpillar. Mentres admiro tota aquesta modernitat, una munnio de nens de menys de 10 anys s’acosten al nostre grup (estudiants Albano-Kosovars en una visita d’estudis) venent de tot desde llaminadures a cigarretes. Una de les noies del grup em comenca a explicar que la ciuta n’es plena d’aquests infants que viuen de la caritat, pero abans que pugui averiguar res mes dels nens, un dels guardes de la seguretat privada de l’edifici oficial mes proper els fa escampar la boira...

A la costa de l’Adriatic, la ciutat de Durres I el seu port tenen una llarga historia d’ocupacions, inestabilitat politica i resistencia. Durant els darrers nou secles Durres ha canviat de mans mes de 30 vegades i ha participat en multiples alcaments. Alguns dels mes recents: el 1939 la ciutat va esdevenir el centre de la resistencia a l’ocupacio de les forces feixistes italianes, i el 1942 es va crear a Durres el Consell Nacional Albanes d’Alliberament. El 1943, pero, la ciutat va ser presa per les tropes Nazis alemanyes, que van destruir el port el 1944.

Tota aquesta historia conviu avui amb l’epidemia de construccio rapida incontrolada que ha convertit les platges al voltant de Durres en aixo:

Durant la meva estada a la ciutat he passat diverses tardes a la platja, amb els monstres dels edifices en construccio a la meva esquena, revisant el llibre d’en Michael Albert “PARECON -Participatory Economics- life after capitalism” (PARECON –economia participatoria-, vida despres del capitalisme). El meu petit acte sibolic de resistencia en aquest nou paradis pels taurons del " mercat lliure "

Vegeu mes fotografies del viatge a Albania i noves fotografies de Prishtina aqui.