L'altre dia de camí cap a la feina vaig passar per davant d'un dels nombrosos "sense-sostre" que omplen els carrers de Boston. Era hora punta en una de les zones comercials de la ciutat i érem a dos dies de Nadal, així que la gent passava depressa per davant seu afanyant-se en plena febre de compres nadalenques. Davant meu, una dona amb abric de pells que arrossegava al menys una dotzena de bosses, va passar de llarg sense fer cas del "us sobren unes monedes?" del captaire. De camí cap a la feina altres vegades he intercanviat unes paraules amb l'home, així que quan vaig passar per davant seu, just darrera la dona, ens vam saludar i ell em va dir "Bon Nadal". Em disposava a contestar-li però la frase se'm va glaçar als llavis, sufocada pel "oooooooohh!!! gràcies!" de la dona de l'abric de pells i la dotzena de bosses que acabava de girar cua amb la perfecta mirada de compassió a la cara i trotava cap a l'home -gairebé atropellant-me de passada- mentre regirava la bossa buscant unes moneds per doanr-li.
Em vaig sentir afortunada. Una no té l'oportunitat gaire sovint de veure de primera mà els efectes de l'Esperit Nadalenc a ple rendiment. Durant al menys 30 segons un home va ser rescatat de la invisibilitat permanent en que viu la resta de l'any i una dona va esdevenir una heroina de pel·lícula, i tot gràcies al Nadal!
Perquè d'això van aquestes festes, no? Cada any els sempre benintencionats mitjans de comunicació ens recorden que hauríem de ser més compassius, més amables, millors persones per aquestes dates. I també ens ensenyen la manera de fer tot això: comprar més i més car, consumir més, llençar més, aconseguir les llums més brillants per decorar la casa, l'arbre de Nadal més gran, la figura de Pare Nadal més realista, i, en mig de tot això, pensar una mica i donar alguna cosa als més pobres (encara que el que realment pensem sigui "no és increible com en són de ganduls aquesta gent? perquè no es busquen una feina per amor de Déu"). Ah, i pau al món, és clar.
A qui li importa si els nostres governants i el nostre estil de vida són l'amenaça més gran per la pau al món? Perquè preocupar-se de mirar que els poderosos robin menys enlloc de donar una mica més als pobres? El sistema funciona genial per uns quants, i la resta... bé la resta poden quedar-se amb les engrunes i estar agraïts.
Bombetes de coloraines, papers d'embolicar espectaculars, regals caríssims i inútils. Postals de Nadal, barretets de Pare Nadal i un miler de versions diferents de "Rudolph, el ren del nas vermell" (la versió americana del "fum, fum, fum") martellejant-nos el cervell des dels altaveus de totes les botigues i oficines. Més gran, més brillant, més sorollós, més, més, més! Perquè tot s'hi val quan es tracta de mantenir el rentat de cervell i el borreguisme col·lectiu i dissimular els sentiments d'alienació i buidor individuals.
Per cert, la fotografia no és Eurodisney, ni una escena d'una de les típiques pel·lícules de Nadal, ni un anunci de bombetes; és una casa de veritat en un barri residencial d'aquí Boston, i el símbol perfecte del què és el Nadal a Estats Units.
