dimecres, de juny 28, 2006

A Albania per carretera

Tot just he tornat d’un viatge curt a Albania. Vam anar en cotxe desde Prishtina, travessant Macedonia i Albania fins a la ciutat de Durres, a la mar Adriatica. Son no mes de 10 hores en cotxe pero el viatge ha estat una experiencia interessant, amb els meus compansy de ruta Albano-Kosovars explicant-me com alguns d’ells van fer el viatge en aquestes mateixes carreteres com a refugiats fugint de la Guerra amb Serbia ara fa 7 anys, i com van passar dies d’angoixosa espera a la frontera amb Macedonia.

Nomes 10 hores en cotxe (i 10 mes a la tornada, es clar), pero he acumulat una pila de segells al meu passaport i algunes anecdotes de fronteres forca interessants:

A l’anada, vam restar aturats a la frontera entre Macedonia i Albania durant mes d’una hora degut a una apagada electrica que va inutilitzar els odinadors. La policia de frontera va aguantar les queixes, bromes i suggeriments ironics dels que s’esperaven amb paciencia i bon humor, xerrant i fumant amb tothom. Quan finalment ens va tocar el torn de presentar els passaports, el funcionari d’aduanes nomes feia que preguntar eluna vegada i una altra al conductor del nostre cotxe –amb el meu passaport espanyol a la ma- si jo era albanesa o parlava albanes, en un intent d’estalvair-me els la taxa de 10 Euros que els estrangers han de pagar per entrar al pais (es tracta d’una taxa ben curiosa, suposadament pels no-Albanesos, pero que sembla aplicar-se nomes als que no parlen albanes). Segur que recordare amb enveja i anyoranca aquesta anecdota de bones intencions la propera vegada que passi el control de passaports als aeroports de Londres o Nova York.

En el cami de tornada, el policia de guardia a la frontera de Kosova em va cridar a fora del cotxe. Vaig baixar preparada per la tipica serie de preguntes de l’estil “quin es el proposit de la seva visita” pero el policia em va mirar ben serios i em va fer una unica pregunta en angles: “de part de qui estas en el futbol?” Tot i que soc una completa ignorant en temes de futbol catala, espanyol i futbol en general, a aquestes alcades i amb la Copa del Mon present a cada pantalla de cada casa i bar dels Balkans, ja em se be la llico: “Barcelona!” vaig cridar amb entusiasme. El policia va somriure complagut, em va donar la ma i em va dir: “Molt be, molt be, aleshores ja pots passar”.


Albania es un pais de contrastos i edificis a mig fer.

Mentres atravessavem el pais, un dels meus companys de viatge albanesos em senyalva els centenars d’edificis inacabats coronats amb la bandera nacional que omplen el paisatge tot dient-me amb un somriure: “els albanesos son gent optimista. Comencen a construir-se una casa quan les coses sembla que van be, pero mai hi ha prou dineres per acabar-les”.

Amb una economia basada tradicionalment en l’agricultura, aquest pais ex-comunista comenca a mostrar els “beneficis” del nou capitalisme sense restriccions i la intervencio internacional. Albania es encara un dels paisos mes pobres d’Europa, pero a la seva capital, Tirana, trobem alguns dels elements que, a ulls de molts occidentals, son signes indiscutibles de progres i modernitat: em refereixo a coses com cadenes de restaurants ben coneguts, edificis governamentals nous de trinca i obres de construccio per tot arreu que fan servir, oh sorpresa, excavadores de la marca americana Caterpillar. Mentres admiro tota aquesta modernitat, una munnio de nens de menys de 10 anys s’acosten al nostre grup (estudiants Albano-Kosovars en una visita d’estudis) venent de tot desde llaminadures a cigarretes. Una de les noies del grup em comenca a explicar que la ciuta n’es plena d’aquests infants que viuen de la caritat, pero abans que pugui averiguar res mes dels nens, un dels guardes de la seguretat privada de l’edifici oficial mes proper els fa escampar la boira...




A la costa de l’Adriatic, la ciutat de Durres I el seu port tenen una llarga historia d’ocupacions, inestabilitat politica i resistencia. Durant els darrers nou secles Durres ha canviat de mans mes de 30 vegades i ha participat en multiples alcaments. Alguns dels mes recents: el 1939 la ciutat va esdevenir el centre de la resistencia a l’ocupacio de les forces feixistes italianes, i el 1942 es va crear a Durres el Consell Nacional Albanes d’Alliberament. El 1943, pero, la ciutat va ser presa per les tropes Nazis alemanyes, que van destruir el port el 1944.

Tota aquesta historia conviu avui amb l’epidemia de construccio rapida incontrolada que ha convertit les platges al voltant de Durres en aixo:


Durant la meva estada a la ciutat he passat diverses tardes a la platja, amb els monstres dels edifices en construccio a la meva esquena, revisant el llibre d’en Michael Albert PARECON -Participatory Economics- life after capitalism” (PARECON –economia participatoria-, vida despres del capitalisme). El meu petit acte sibolic de resistencia en aquest nou paradis pels taurons del " mercat lliure "

Vegeu mes fotografies del viatge a Albania i noves fotografies de Prishtina aqui.



dilluns, de juny 19, 2006

Companys, no es aixo...

No era aixo, companys, no era aixo
pel que varen morir tantes flors,
pel que varem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no es aixo.

No es aixo, companys, no es aixo,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerc que es fa amb els nostres drets,
drets que son, que no fan ni es desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No es aixo, companys, no es aixo;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
Es l'espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir:no es aixo.

Lluis Llach

He seguit -sense massa entusiasme- desde Prishtina els resultats del referendum sobre l'Estatut. No m'extendre sobre el tema, deixare que parli en Lluis Llach amb aquesta canco escrita ara fa 25 anys.

Despres de tot el circ que han montat els politics, finalment hi ha un nou Estatut que no canvia absolutament res del que realment feia falta canviar... I no em refereixo nomes a la questio de l'autodeterminacio. Treballadors, joves, dones, immigrants, joves sense feina, etc. massa gent queda fora d'aquest nou text.

El nostre petit pais seguira ignorant les necessitats de bona part dels seus ciutadans i seguira sent una petita colonia neoliberal i conservadora.


divendres, de juny 16, 2006

Sigues tolerant! (??)


Mes missatges als carrers de Prishtina...

Aquests posters son una crida a la poblacio de Kosovaperque boicotegi els productes serbis. A mes de la perdua de vides humanes, launa de les consequencies de la guerra amb Serbia va ser la destruccio de l'economia de Kosova, que ja estava debilitada despres de decades d'expoli per part del govern Serbi. Sis anys despres de la guerra, Kosova encara no s'ha recuperat i presenta elevats index de pobresa. Els productes serbis inunden els mercats del pais, sovint amb preus mes barats que els bens locals, fent encara mes dificil la recuperacio de l'economia del pais. Com si fos una mena de broma macabra, la poblacio de Kosova acaba comprant els productes -i, per tnat, enriquint l'economia- dels qui els matav i empresonava. De vegades no hi ha altre remei; alguns productes serbis (per exemple, alguns medicaments) son l'unica opcio que els sectors mes empobrits de la poblacio es poden permetre.

Vegeu mes fotos dels posters de la campanya de boycott aqui




Mentrestant, la KFOR (Tropes de l'OTAN a Kosovo) ha escampat aquestes valles publicitaries per tota la ciutat. El text, sobre la imaatge d'una trinxera i filferro diu: "Estas cansat d'aixo? Sigues tolerant!" Per a la Comunitat Internacional, "arreglar" la situacio a Kosova sembla ser nomes una questio d'aixo de tolerancia, que la poblacio Albano-Kosovar es mostri disposada a viure amb els Serbis, sense tenir en compte el context del conflicte. Una petita historia per ilustrar: una professora d'universitat albanesa m'explicava fa un parell de dies com una colega nord-americana no entenia l'obstinacio dels Albano-Kosovars per la independencia i la seva manca de predisposicio per barrejar-se amb la minoria serbia que encara resta al pais. La nord americana va comentar: "Per que no podeu viure tots junts en pau com fem nosaltres als estats Units?"

Be, deixant apart que si la societat nord-americana es un exemple d'alguna cosa es de racisme i discriminacio, l'opcio de "viure junts en pau" que la Comunitat Internacional proclama tant ferventment no te en compte alguns elements importants:


Al voltant de 14.000 persones van morir a mans de les tropes serbies durant la guerra de 1999, la majoria d'elles, civils.


Unes 3.000 persones van ser segrestades i encara resten desaparegudes.

Prop de 20.000 dones van ser victimes de violacio.

Hi va haver unes 700.000 persones desplacades i mes de 100,000 cases van ser destruides total o parcialment per l'exercit serbi durant la guerra.


I abans de tot aixo, Kosova va viure sota la repressio del govern Serbi durant anys, intelectuals i personal de les universitat van ser purgats dels carrecs publics, i la humiliacio era un ingredient habitual de la vida quotidiana dels albanesos.

Amb aixo n'hi hauria d'ahaver prou perque qualsevol persona amb un minim de sentit comu entengues perque algunes esglesies serbies de la religio ortodoxa han estat destruides, perque els Albano-kosovars volen independencia, i perque es resisteixen a viure una llunade mel politica i social amb ls serbis que encara resten al pais. Pero la Comunitat Internacional, a traves de l'OTAN segueix cridant "Sigues tolerant!"

Visiteu el link Koreland fotos de la columna de la dreta per veure toes les meves fotos de Kosova.

dimarts, de juny 13, 2006

No a les negociacions, autodeterminacio



“No a les negociacions, autodeterminacio”, els carrers de Prishtina estan coberts amb aquesta frase que es la carta de presentacio de Vetevendosje (autodeterminacio), un moviment revolucionari de ciutadans que s’oposen a les negociacions que tenen lloc en aquests moments entre Kosovars, Serbis i la Comunitat Internacional per decidir l’status final de Kosova.

Tot I que cada vegada es mes clar que la Comunitat Internacional i el govern serbi hauran d’acceptar algun tipus d’autodeterminacio per la regio, Vetevendosje s’esforça a recordar a tothom que Kosova hauria de poder decidir lliurement el seu futur sense negociar amb el govern que ha estat el seu opressor durant decades. El moviment tambe s’oposa a l’autodeterminacio “amb condicions” que l’ONU tirara endavant a traves de la implementacio de la Resolucio 1244, que preserva una mena de sobirania nominal de Serbia sobre Kosova.

El Manifest de Vetevendosje assenyala moltes alters raons per oposar-se a les negociacions.
Les podeu llegir aqui.

Dijous passat, Vetevendosje va reunir un miler de persones en una manifestacio davant les oficines de l’UNMIK (Missio de l’ONU a Kosova). Les seves demandes eren clares: independencia sense condicions i l'UNMIK-a qui acusen de protegir els interessos serbis i limitar el dret de Kosova a l’autodeterminacio- fora de la regio. Els manifestants van acampar davant l’edifici i van aixecar tendes de campanya bloquejant-ne l’entrada. Pero a les 3 de la matinada de divendres la policia va carregar amb violencia contra els manifestants i va arrestar 50 persones, entre elles el lider del moviment, Albin Kurtin, un historic lider estudiantil i pres politic. Els detinguts han estat condemnats a penes d’entre 10 i 15 dies de preso i els han distribuit en presons fora de Prishtina, sense informar les seves families del centre on es troben.

Kurtin i el movement Vetevendosje han esdevingut molt impopulars entre els sectors mes conservadors i pro-ONU de la societat Kosovar, degut a les seves crides a la revolucio com a unic instrument per acabar amb la presencia de l’ONU i la corrupcio a les institucions governamentals, i tambe per la seva proposta de boicot de productes serbis.

Vegeu la pagina web de Vetevendosje aqui (en albanes i angles)

Vegeu imatges de la manifestacio de dijous passat davant l’edifici de la UNMIK a Prishtina publicades a la revista setmanal de Vetevendosje aqui


Llegiu mes sobre Albin Kurtin aqui. Aquesta web (en angles) es va publicar quan Kurtin era un pres politic en una preso serbia ara fa 7 anys.


Llegiu el text complet de la Resolucio 1244 de les Nacions Unides aqui (en angles)

dimecres, de juny 07, 2006

Prishtina, Kosova


(escribint des d'un ordinador sense signes pel catala, per tant, sense accects ni c trencada. Disculpeu)
L'edifici de la fotografia es una de les primeres coses que tothom m'ha assenyalat desde que vaig arribar a Prishtina fa tres dies. Es una esglesia de la religio ortodoxa -i una de ben gran-, i esta planatda, amb el seu aire de fortalesa inacabada, al pati central del campus de la Universitat de Prishtina. La historia d'aquest edifici religios proporciona una bona introduccio a la historia recent de Kosova (la gent d'aqui ho escriu aixi, acabat en a): l'esglesia va ser construida tot just abans de la guerra que va esclatar el Marc de 1999, despres que la majoria albanesa de Kosova hvaia sofert durant prop de deu anys la drastica reduccio de la seva autonomia i el durissim regim repressiu imposat pel president serbi Slobodan Milosevic. Durant els anys previs a la intervencio de l'OTAN el 1999, la majoria albanesa va patir purgues que els van apartar de les industries i institucions de l'Estat, mentres la minoria serbia acumulava propietats i poder. La Universitat de Prishtina va ser una de les institucions mes durament castigada pel regim de Milosevic, ja que era considerada un nucli de resistencia i del nacionalisme albanes. En menys de dos anys, despres que Milosevic va prendre el control a Kosovo, un 90% del professorat i un 98% dels alumnes van marxar o van ser expulsats, i nacionalistes serbis van passar a fer-se carrec de l'administracio de la universitat. En aquest clima politic, les autoritats serbies van donar permis a l'Esglesia Ortodoxa per construir el temple que veieu a la imatge al mig de l'unic espai verd que quedava al campus de la Universitat de Prishtina. La religio no va tenir res a veure amb aquesta decisio, la construccio de l'edifici va ser un acte politic destinat a demostrar el poder de la minoria serbia de religio ortodoxa sobre la majoria albanesa majoritariament musulmana. L'esglesia va restar inacabada, pero, perque els atacs de la OTAN el 1999 en van interrompre els treballs de construccio. Durant el caos dels dies posteriors a a la guerra, algu va intentar dinamitar-la pero l'edifici va resistir l'atac i la KFOR va advertir els liders albanesos que no tolerarien un altre acte de sabotatge. Aixi que l'esglesia encara s'aixeca al bell centre de Prishtina, inacabada i sense que nigu la faci servir, pero recordant cada dia als habitants de la ciutat el seu passat sota l'opressio del regim de Milosevic.