Manifest de la dona farta
Països diferents, ètnies differents, cultures diferents, però històries sorprenentment similars. Activisme, revolució, solidaritat, PERÒ...
Per totes les dones meravelloses de llocs ben diversos que han compartit les seves històries, les seves frustracions, els seus somnis i la seva força amb mi i, d’aquesta manera, han donat forma a aquest manifest. I per tots els homes que vulguin escoltar…
L’amor no és només qüestió d’amor. També és qüestió d’amistat, respecte i passió. I si hi ha una d’aquestes coses que no estic disposada a deixar-me regatejar més a aquestes alçades, és el RESPECTE. Perquè cada vegada que et deixo faltar-me al respecte sempre entenent, perdonant, oblidant, i cedint incondicionalment, corro el risc d’acabar perdent-me el respecte a mi mateixa i, després de tot, és amb mi inomés amb mi que haurè de viure toa la vida.
Sóc una dona forta. A aquestes alçades m'ho he demostrat un munt de vagades, tot i que no sempre ho he cregut. Sóc forta, si, però això no vol dir que tinc la més mínima necessitat o desig d’imposar-te els meus punts de vista, escridassar-te, controlar-te, guiar-te, educar-te. La meva força no necessita reafirmar-se constantment amb actituts superficials però, creu-me, sóc una dona forta que treballa dur cada dia per descobrir el que vol i definitivament sap el que NO vol.
NO vull ser la teva musa ideal, el teu objecte de culte, la teva estimada pura i virginal, la teva joguina sexual, la teva adoradora, la teva mare, la teva terapeuta, la teva guardiana, la teva salvadora.
NO vull sentir més la història de com m’admires i no em mereixes, de com sóc massa bona per tu, de com la teva gelosia no és res més que una prova d’amor i els teus intents fracassats de ser-me fidel t’ajuden a apreciar com en sóc d’especial…
XORRADES.
No vull ser idolatrada ni maltractada; no vull que m’adoris com si fos una delicada obra d’art ni servir de coixí per les teves misèries. No vull els teus compliments sinó les teves accions, ni la teva protecció sinó el teu suport; no vull la teva millor màscara sinó la teva cara de veritat, ni el teu menyspreu per tu mateix sinó el teu desig de coneixer-te i créixer. No vull que abandonis la teva vida social per mi, que canvïis de manera de vestir, de feina, de pentinat o de somnis per mi. No vull que vinguis a mi rendit, sotmès, desesperat, en llibertat condicional…
Resumint, no vull que m’estimis perquè em necessites, sinó que em necessitis perquè m’estimes.
Em sap greu si les dones independents atien les teves inseguretats de mascle, si els sentiments et fan sortir corrents com si fossis un adolescent espantat. I no és que no t’entengui. I tant que t’entenc, de vegades més del que és aconsellable per la meva salut mental. TOTS ens sentim insegurs, TOTS tenim por, però alguns no permetem que aquestes pors i inseguretats es converteixin en una excusa per no assumir mai responsabilitat per la nostra vida, pels nostres actes, pel mal que fem als altres i a nosaltres mateixos.
Ja ho sé, tot plegat és culpa d’aquesta fòbia al compromís que tu -i al menys la meitat de la població mundial- dieu que patiu degut a les raons més diverses i imaginatives, incloent traumes infantils, ex-parelles cruels, objectius professionals i, la meva preferida, les teves idees polítiques profundament progressistes (!!!).
Vejam, aclarim una cosa d’una vegada per totes: no existeix cap “malaltia del compromís” incontrolable i contagiosa que justifiqui el teu comportament, només altes dosis d’inseguretat, necessitat d’atenció i immaduresa emocional barrejades en un còctel letal. I més notícies fresques: esborrar la paraula compromís del nostre vocabulari no fa desaparèixer els sentiments ni ens allibera de la responsabilitat que tenim d’actuar com a adults i de ser crítics amb nosaltres mateixos, respectuosos amb els altres i honestos amb tots plegats.
T’ESTIMARÉ, SI, PERÒ NO ACCEPTARÉ XANTATGES
M’entregaré en cos i ànima lliurement i sense condicions però no toleraré ni acceptaré responsabilitat pel teu comportament egoista d’atenció-adicte, ni em tallaré les ales, canviaré de roba, de feina, d’amics o de manera de fer per calmar la teva inseguretat i protegir el teu ego masculí.
Jo també en tinc, d'ego. I porta l'emprempta de totes les dones que durant segles han estat sotmeses, silenciades, abusades, victimitzades, escarnides, violades, insultades, perseguides, discriminades, maltractades, assassinades, ignorades, tractades d’estúpides, neurotiques, manipuladores, febles, nimfòmanes, frígides, bruixes, bagasses...
Tu dius que és una qüestió personal entre tu, els teus traumes i jo. Doncs bé, jo dic que també és un patró que mostra una de les moltes cares del sexisme. Potser no n’ets conscient, ja sé que no és fàcil deslliurar-se de segles de determinisme cultural, però perdona si les teves dificultats no em conmouen massa ara amteix… necessito totes les meves energies per treure’m del damunt l’estereotip de verge-puta-mare-comprensiva que tots aquests segles m’han deixat com a herència.
Per totes les dones meravelloses de llocs ben diversos que han compartit les seves històries, les seves frustracions, els seus somnis i la seva força amb mi i, d’aquesta manera, han donat forma a aquest manifest. I per tots els homes que vulguin escoltar…
L’amor no és només qüestió d’amor. També és qüestió d’amistat, respecte i passió. I si hi ha una d’aquestes coses que no estic disposada a deixar-me regatejar més a aquestes alçades, és el RESPECTE. Perquè cada vegada que et deixo faltar-me al respecte sempre entenent, perdonant, oblidant, i cedint incondicionalment, corro el risc d’acabar perdent-me el respecte a mi mateixa i, després de tot, és amb mi inomés amb mi que haurè de viure toa la vida.
Sóc una dona forta. A aquestes alçades m'ho he demostrat un munt de vagades, tot i que no sempre ho he cregut. Sóc forta, si, però això no vol dir que tinc la més mínima necessitat o desig d’imposar-te els meus punts de vista, escridassar-te, controlar-te, guiar-te, educar-te. La meva força no necessita reafirmar-se constantment amb actituts superficials però, creu-me, sóc una dona forta que treballa dur cada dia per descobrir el que vol i definitivament sap el que NO vol.
NO vull ser la teva musa ideal, el teu objecte de culte, la teva estimada pura i virginal, la teva joguina sexual, la teva adoradora, la teva mare, la teva terapeuta, la teva guardiana, la teva salvadora.
NO vull sentir més la història de com m’admires i no em mereixes, de com sóc massa bona per tu, de com la teva gelosia no és res més que una prova d’amor i els teus intents fracassats de ser-me fidel t’ajuden a apreciar com en sóc d’especial…
XORRADES.
No vull ser idolatrada ni maltractada; no vull que m’adoris com si fos una delicada obra d’art ni servir de coixí per les teves misèries. No vull els teus compliments sinó les teves accions, ni la teva protecció sinó el teu suport; no vull la teva millor màscara sinó la teva cara de veritat, ni el teu menyspreu per tu mateix sinó el teu desig de coneixer-te i créixer. No vull que abandonis la teva vida social per mi, que canvïis de manera de vestir, de feina, de pentinat o de somnis per mi. No vull que vinguis a mi rendit, sotmès, desesperat, en llibertat condicional…
Resumint, no vull que m’estimis perquè em necessites, sinó que em necessitis perquè m’estimes.
Em sap greu si les dones independents atien les teves inseguretats de mascle, si els sentiments et fan sortir corrents com si fossis un adolescent espantat. I no és que no t’entengui. I tant que t’entenc, de vegades més del que és aconsellable per la meva salut mental. TOTS ens sentim insegurs, TOTS tenim por, però alguns no permetem que aquestes pors i inseguretats es converteixin en una excusa per no assumir mai responsabilitat per la nostra vida, pels nostres actes, pel mal que fem als altres i a nosaltres mateixos.
Ja ho sé, tot plegat és culpa d’aquesta fòbia al compromís que tu -i al menys la meitat de la població mundial- dieu que patiu degut a les raons més diverses i imaginatives, incloent traumes infantils, ex-parelles cruels, objectius professionals i, la meva preferida, les teves idees polítiques profundament progressistes (!!!).
Vejam, aclarim una cosa d’una vegada per totes: no existeix cap “malaltia del compromís” incontrolable i contagiosa que justifiqui el teu comportament, només altes dosis d’inseguretat, necessitat d’atenció i immaduresa emocional barrejades en un còctel letal. I més notícies fresques: esborrar la paraula compromís del nostre vocabulari no fa desaparèixer els sentiments ni ens allibera de la responsabilitat que tenim d’actuar com a adults i de ser crítics amb nosaltres mateixos, respectuosos amb els altres i honestos amb tots plegats.
T’ESTIMARÉ, SI, PERÒ NO ACCEPTARÉ XANTATGES
M’entregaré en cos i ànima lliurement i sense condicions però no toleraré ni acceptaré responsabilitat pel teu comportament egoista d’atenció-adicte, ni em tallaré les ales, canviaré de roba, de feina, d’amics o de manera de fer per calmar la teva inseguretat i protegir el teu ego masculí.
Jo també en tinc, d'ego. I porta l'emprempta de totes les dones que durant segles han estat sotmeses, silenciades, abusades, victimitzades, escarnides, violades, insultades, perseguides, discriminades, maltractades, assassinades, ignorades, tractades d’estúpides, neurotiques, manipuladores, febles, nimfòmanes, frígides, bruixes, bagasses...
Tu dius que és una qüestió personal entre tu, els teus traumes i jo. Doncs bé, jo dic que també és un patró que mostra una de les moltes cares del sexisme. Potser no n’ets conscient, ja sé que no és fàcil deslliurar-se de segles de determinisme cultural, però perdona si les teves dificultats no em conmouen massa ara amteix… necessito totes les meves energies per treure’m del damunt l’estereotip de verge-puta-mare-comprensiva que tots aquests segles m’han deixat com a herència.
posted by Kore @ 03:40
2 comments
